dijous, 23 de setembre del 2010

Llegendes de Poblet

Llegendes de Poblet

Les llegendes són narracions breus orals o escrites que expliquen petites històries que poden ser imaginàries encara que continguin una part de realitat o potser tota.

Llegenda de la fundació del monestir

Al segle XII s'instal·là en una vella ermita petita i mig ruïnosa en un bosc al peu de les muntanyes de Prades un sol ermità, de nom Poblet. El rei moro de Siurana de Prades, Almemoniz, propietari de les terres, el féu presoner tres cops, però tres cops el vell ermità desaparegué miraculosament de la presó. El musulmà, desconcertat, pensà que era un missatge diví. Així que prohibí als seus homes molestar el monjo per tal que pogués resar en pau. El rei moro de Lleida se n'assabentà i ho considerà una mostra de feblesa. Aleshores va enviar un escamot de soldats que el van capturar i el van tancar a una masmorra. Però Poblet s'escapà tres cops més d'aquella presó lleidatana. Així, el rei moro de Lleida també li concedí la llibertat a l'ermità. El comte Ramon Berenguer IV es posà secretament en contacte amb Poblet i li demanà ajuda en la reconquesta d'aquelles terres al musulmans. L'ermita del monjo Poblet serví de base des d'on atacar el reialme moro de Siurana. Els cristians aconseguiren véncer i foragitaren els sarraïns. Ramon Berenguer IV, agraït a Poblet, volia reconstruir de nou aquella ermita i engrandir-la. Demanà a dotze monjos cistercencs procedents de Fontfreda que s'instal·lessin allí sota la tutela del nou abat Poblet, que també donà nom al monestir. Així acaba la llegenda i comença la història del Monestir de Poblet

Llegenda del rei i l'abat

Conta una llegenda que durant un viatge a Barcelona, el rei Felip I d'Aragó va passar la nit a Arbeca. Tal i com era costum, va enviar un missatger al lloc on dormiria la nit següent, en aquella ocasió el Monestir de Poblet, per tal d'avisar el seu amfitrió. Quan va arribar el missatger, va demanar per l'abat de Poblet, en aquells dies Francesc Oliver de Boteller (en aquell moment president de la Generalitat de Catalunya). Quan li va comunicar que venia de part del rei d'Espanya, li digué: "No el conec!". El missatger no entengué res, com gosava un monjo enfrontar-se amb el monarca més poderós del món? Novament li comunicà que l'endemà arribaria el rei, però l'abat Oliver novament exclama: "No el conec!". El missatger retornà a Arbeca, on s'ajornava Felip II. El servent entrà a la cambra reial i, amb la mirada baixa i temorosa, explicà al rei els fets succeïts amb l'abat de Poblet. El rei Felip es limità a dir: "Demà, de bon matí, torna-hi i anuncia l'arribada del comte de Barcelona". L'endemà el missatger trucà a la porta de Poblet i va demanar per l'abat, al qui li digué: "Us anuncio l'arribada per demà de Sa Majestat el comte de Barcelona". L'abat respongué solemnement: "Les portes del monestir s'obriran de bat a bat per rebre'l amb tots els honors que li corresponen". L'abat Oliver feu recobrir els poms de la porta amb or, és per això que se l'anomena Porta Daurada.

Llegenda de l'abat de Poblet i l'emperador de la Xina

Conta una llegenda que un dia el rei Jaume rebé un missatge de l'emperador de la Xina. Al tractar-se d'algú tan important, volgué enviar-hi
algú de confiança. És per això que envià l'abat de Poblet a l'Extrem Orient.
Un cop arribat al palau imperial, el governant xinès li mostrà totes
les riqueses i sabiduries que tenia al reialme. El pare abat, veient la poca humilitat de l'emperador, volgué donar-li una petita lliçó:

-Heu de saber, senyor emperador, que el rei Jaume, mon senyor, viu en una ciutat alçada damunt de l'aigua i tota voltada de foc. Aquesta ciutat està feta amb ulls de serp i fetges de vedella i la van construir els galls i els conills. Heu de saber, també, que la tal ciutat està governada per porcells i que els morts es passegen pels carrers. La tal ciutat és un riu damunt del qual hi ha un pont i per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar. L'emperador quedà bocabadat. Es diu que l'abat li havia explicat la ciutat de Barcelona de forma enigmàtica i fantàstica; alçada damunt de l'aigua (segons la tradició, Barcelona està construïda damunt d'una rambla o riera anomenada "Riu de Sota" o "de Sta. Eulàlia") voltada de foc (les muralles de la ciutat estaven fetes de pedra de foguera de Montjuïc)

feta amb ulls de serp i fetges de vedella (els edificis més antics estaven fets d'un granit anomenat popularment ulls de serp o fetge de vedella) la van construir els galls i els conills (dues importants famílies de constructors de l'època eren els Gall i els Conill) governada per porcells (una antiga tradició medieval qualificava els barcelonins de porcells i la ciutat era governada pel Consell de Cent, format per nobles barcelonins -o nobles porcells-) els morts es passegen pels carrers (hi havia una família prestigiosa anomenada Mor) és un riu damunt del qual hi ha un pont (Barcelona, en estar construïda damunt la llera d'un riu, faria de pont imaginari) per damunt del pont pasturen més de cent mil caps de bestiar (tota la superfície de la ciutat hi cabien ben bé cent mil caps de bestiar). Es diu que aquest enigma que deixà bocabadat a l'emperador xinès és l'origen de l'expressió catalana enganyar com a un xino.


Leyendas de Poblet

Leyenda de la fundación del monasterio
En el siglo XII se instaló en una vieja ermita pequeña y medio ruinosa en un bosque al pie de las montañas de Prades un solo ermitaño, de nombre Poblet. El rey moro de Siurana de Prades, Almemoniz, propietario de las tierras, lo hizo prisionero tres veces, pero tres veces el viejo ermitaño desapareció milagrosamente de la cárcel. El musulmán, desconcertado, pensó que era un mensaje divino. Así que prohibió a sus hombres molestar al monje para que pudiera rezar en paz. El rey moro de Lleida se enteró y lo consideró una muestra de debilidad. Entonces envió un pelotón de soldados que lo capturaron y lo encerraron en una mazmorra. Pero Poblet escapó tres veces más de aquella prisión leridana. Así, el rey moro de Lleida también le concedió la libertad al ermitaño. El conde Ramón Berenguer IV se puso secretamente en contacto con Poblet y le pidió ayuda en la reconquista de aquellas tierras al musulmanes. La ermita del monje Poblet sirvió de base desde donde atacar el reino moro de Siurana. Los cristianos consiguieron vencer y expulsaron a los sarracenos. Ramón Berenguer IV, agradecido a Poblet, quería reconstruir de nuevo aquella ermita y ampliarla. Pidió a doce monjes cistercienses procedentes de Fontfreda que se instalaran allí bajo la tutela del nuevo abad Poblet, que también dio nombre al monasterio. Así termina la leyenda y empieza la historia del Monasterio de Poblet.

Leyenda del rey y el abad
Cuenta una leyenda que durante un viaje a Barcelona, el rey Felipe I de Aragón pasó la noche en Arbeca. Tal y como era costumbre, envió un mensajero al lugar donde dormiría la noche siguiente, en aquella ocasión el Monasterio de Poblet, con el fin de avisar a su anfitrión. Cuando llegó el mensajero, pidió por el abad de Poblet, por entonces Francisco Oliver de Boteller (en aquel momento presidente de la Generalitat de Cataluña). Cuando le comunicó que venía de parte del rey de España, le dijo: "No lo conozco!". El mensajero no entendió nada, como osaba un monje enfrentarse con el monarca más poderoso del mundo? Nuevamente le comunicó que al día siguiente llegaría el rey, pero el abad Oliver nuevamente exclama: "No lo conozco!". El mensajero regresó a Arbeca, donde se aplazaba Felipe II. El sirviente entró en la cámara real y, con la mirada baja y temerosa, explicó al rey lo sucedido con el abad de Poblet. El rey Felipe se limitó a decir: "Mañana, de madrugada, vuelve a ella y anuncia la llegada del conde de Barcelona". Al día siguiente el mensajero llamó a la puerta de Poblet y pidió por el abad, al que le dijo: "Os anuncio la llegada para mañana de Su Majestad el conde de Barcelona". El abad respondió solemnemente: "Las puertas del monasterio se abrirán de par en par para recibirlo con todos los honores que le corresponden". El abad Oliver haga recubrir los pomos de la puerta con oro, es por eso que se le llama Puerta Dorada.

Leyenda del abad de Poblet y el emperador de la China
Cuenta una leyenda que un día el rey Jaime recibió un mensaje del emperador de China. Al tratarse de alguien tan importante, quiso enviar a alguien de confianza. Es por eso que envió el abad de Poblet en el Lejano Oriente. Una vez llegado al palacio imperial, el gobernante chino le mostró todas las riquezas y sabidurías que tenía el reino. El padre abad, viendo la poca humildad del emperador, quiso darle una pequeña lección:

-Debéis saber, señor emperador, que el rey Jaime, mi señor, vive en una ciudad levantada encima del agua y toda rodeada de fuego. Esta ciudad está hecha con ojos de serpiente y hígados de ternera y la construyeron los gallos y los conejos. Debéis saber, también, que la tal ciudad está gobernada por lechones y que los muertos se pasean por las calles. La tal ciudad es un río sobre el cual hay un puente y por encima del puente pacen más de cien mil cabezas de ganado.
El emperador quedó boquiabierto. Se dice que el abad le había explicado la ciudad de Barcelona de forma enigmática y fantástica; altura encima del agua (según la tradición, Barcelona está construida encima de una rambla o riera llamada "Río de Bajo" o "de Sta. . Eulalia ")
rodeada de fuego (las murallas de la ciudad estaban hechas de piedra de hoguera de Montjuic)
hecha con ojos de serpiente y hígados de ternera (los edificios más antiguos estaban hechos de un granito llamado popularmente ojos de serpiente o hígado de ternera)
la construyeron los gallos y los conejos (dos importantes familias de constructores de la época eran los Gall y Conejo)
gobernada por lechones (una antigua tradición medieval calificaba los barceloneses de lechones y la ciudad era gobernada por el Consejo de Ciento, formado por nobles barceloneses-o nobles lechones-)
los muertos se pasean por las calles (había una familia prestigiosa llamada Mor)
es un río sobre el cual hay un puente (Barcelona, al estar construida encima del lecho de un río, haría de puente imaginar)
por encima del puente pacen más de cien mil cabezas de ganado (toda la superficie de la ciudad cabían muy bien cien mil cabezas de ganado).
Se dice que este enigma que dejó boquiabierto al emperador chino es el origen de la expresión catalana engañar como a un chino.

diumenge, 28 de febrer del 2010

Els panots de Barcelona

He volgut copiar aquest article sobre aquest element tan fonamental dels nostres carrers, els panots, al que moltes vegades no prestem atenció malgrat que sense ells caminar seria més costós.

He querido copiar este artículo sobre este elemento tan fundamental de nuestras calles, los panots, al que muchas veces no prestamos atención a pesar de que sin ellos caminar sería más costoso.

Els panots de Barcelona

43

invt043.jpg
El paviment que hi ha a moltes voreres de la ciutat de Barcelona.
Districte:Eixample
Barri:Esquerra de l'Eixample
Via:París
Enric Granados
Tipologia:Mobiliari urbà

Elements relacionats:

Link original


Descripció:

Peça de paviment de les voreres de formes regulars per afavorir el seu recanvi i manteniment. Els panots tenen un format de 20 x 20 i un gruix de 4 cm. És d'un material molt resistent, és antilliscant, fàcil de netejar i molt econòmic. Rep el nom panot hidràulic pels materials necessàris per a la fabricació. Se'n fabriquen diversos models, dels quals cinc són els que ocupen una major extensió en els carrers de Barcelona i que l'hi atorguen una rugositat especial; d'una banda, la flor de quatre pètals, que conforma un tapís original i únic, i que ha esdevingut símbol de l'Eixample barceloní, tot i que també se'n troben en d'altres barris i suposa la introducció del disseny industrial a la pavimentació urbana. Els altres models presenten combinacions de formes geomètriques simples: hi ha el de les quatre quadrats, que recorda les pastilles de la xocolata; altre de semblant però amb quatre cercles en cada quadrat; hi ha el de cercles concèntrics i, hi ha els que presenten un dibuix romboidal rodejat de quatre cércles. També trobem lletres indicant-nos el nom del carrer a certs indrets de la ciutat, el fet que restin algunes mostres ens indique que moltes vegades aquestes lletres s'han trencat i no s'han repossat.Les dimensions del panot amb les lletres,és el mateix que qualsevol panot de la ciutat .

L'any 1906 l'Ajuntament de Barcelona presentà un total de 18 models de panots, dels quals en previuen 6 en el paisatge urbà barceloní.El 14 de febrer de 1907 es realitzà una subasta pública a fi i efecte d'adjuduicà les obres d'adoquinat de voreres de l'Eixample, s'hi van presentar 8 socisetats, sent finalment adjuicat el projecte a la Societat "Petit , Escobat i Terrés" el 15 de juny de 1906 per 42.00 ptes., la qual va fer la comanda de ciment Potland

El seu origen està lligat al descobriment del ciment Portland a mitjan segle passat a Anglaterra. Les rutes del modernisme que Turisme de Barcelona va obrir el 1995 empran una rajola circular vermella amb la flor del panot com a mostra d'aquest simbolisme. La seva forma circular el fa harmonios en la seva instal·lació dins d'un rectangle, al mateix temps que la seva implantació és més fàcil donades les seves dimensions.

A Barcelona es comença a utilitzar al final del segle XIX, moment en el qual s'assolí una forta relació entre art i indústria, que demanava la col·laboració de dibuixants, artistes i industrials. La Casa Escofet fou pionera en la utilització del panot hidràulic de voravia. A l'àlbum general d'Escofet, Tejera i Cia., poc després de l'any 1896, apareixen per primer cop els panot de voravia amb formes cuadrades i simples. Aquests però, no són encara els que més tard homologarà l'Ajuntament de Barcelona per les voreres de la ciutat. En el catàleg núm. 7 de l'any 1916, de la Casa Escofet, apareixen cinc nous models aprovats per l'Ajuntament, per a la pavimentació de Barcelona. És en aquest moment quan s'estandaritza la mesura de la peça de 20 x 20 cm, i el tipus de relleu que han de portar. En els inicis de la dècada del 1950, la Casa Escofet introdueix un nou producte amb base de formigó, el vibrazo, importat d'Itàlia, que permetrà a l'empresa introduir-se progressiva i sistemàticament en grans projectes urbans de la ciutat de Barcelona, tot col·laborant amb arquitectes destacats del país.

El dibuix del panot, està començant a formar part d'aquells elements decoratius, és a dir, el podem trobar com a pastilla de xocolata amb el dibuix de la flor, com clauer i fins i tot d'ornamentació d'algun joier agosarat. Inclús troben indicis a la casa Ametller.


Informació Arxivística:

Catàleg núm. 7, d'EF. Escofet i Cia, edició de 1916. / Obres públiques, Comisión Ensanche: Expedient núm. 10.880, secció 3, al Registre General de l'Arxiu Administratiu. / Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona, 9 de gener de 1907, pàg 17, i 19 de gener de 1907, pàg 17.

Informació Oral:

Informació Gràfica:

Bibliografia:

"Barcelona Metròpoli Mediterrània", núm. 25, segona època, Març-abril 95
"Diseño industrial en España", Centro de Arte Reina Sofia, Plaza & Janes, 1998, pàg. 145
"El mosaic hidràulic", Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes tècnics de Barcelona, Barcelona, gener-febrer 1985
Granadas, M.C. "L'exposició internacional de Barcelona de 1929", Els llibres de la Frontera, Barcelona, 1988, pàg. 41
Navas Ferrer, T. "La casa Escofet de mosaic hidràulic (1886-1936)", Tesi de Llicenciatura del departament d'Art, Universitat de Barcelona, Barcelona, setembre de 1986, pàg. 10,164,177, 204.

dimarts, 26 de gener del 2010

La bandera catalana no és la bandera aragonesa


108: La bandera catalana no és la bandera aragonesa
Enllaç a l'article original

F.C., seguidora de la nostra web ens ha fet arribar la consulta següent, arran del Sabies que106 “La bandera espanyola prové de la catalana”:

" Tinc una amiga, que és aragonesa, està indignada perquè, diu: "la bandera és aragonesa, de la corona de Aragón y por lo tanto no es catalana, ni valenciana, ni mallorquina, ni de la Provenza, Rosellón, etc., es aragonesa". Com explicar que potser està equivocada, o no. Teniu arguments que aquesta bandera és la catalana? Espero la vostra contesta i així poder rebatre-li, en cas que no tingui la raó. Atentament, F. C.”

Tot i que li vam enviar una breu nota de resposta, creiem que l’interès per aquesta qüestió pot ser compartit per molts dels nostres seguidors i, per aquest motiu, ens ha semblat una bona idea publicar, ampliada, la resposta esmentada.

Les banderes, com a símbol d’identificació dinàstica o nacional, tenen una aparició relativament tardana a Europa. Durant les croades (s.XII), els cristians occidentals es van familiaritzar amb l’ús habitual de les banderes que es feia al món islàmic. Sembla que, conscients de la importància que les banderes podien tenir com a referent simbòlic, van adoptar-les de seguida. A l’hora de fer-ne l’adaptació corresponent, es van inspirar, generalment, en la creu o bé en els escuts dels seus senyors i reis. Aquest últim, seria l’origen de la bandera catalana, que prové del senyal heràldic dels comtes de Barcelona. Durant la Renaixença, aquest senyal reial va ser adoptat com a bandera nacional de Catalunya.

El senyal dels quatre pals és un dels més antics d'Europa. Els testimonis més antics els trobem en segells de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, dels anys 1150 i 1157. A partir del matrimoni de Ramon Berenguer IV i Peronella, filla del rei d’Aragó, els descendents dels comtes de Barcelona van esdevenir reis d’Aragó. Tot i adoptar el títol de reis d’Aragó, no van adoptar les armes tradicionals aragoneses sinó que van continuar ostentant el seu senyal heràldic familiar, el dels comtes de Barcelona. Així ho recull la Crònica de Pere III al foli 35v “(Alfons el Cast) mudá armes e senyals daragó e pres bastons". Jaume Domènec, historiador i teòleg, autor de la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae, l’any 1380, també se’n fa ressó quan afirma que Ramon Berenguer IV, després del casament amb Peronella, “no va canviar les armes comtals que ara són les armes reials” (nec arma comitatus mutare unde adhuc signa regalia sunt illa que comitis barchinone erant).

Aragó tenia altres escuts, que reproduïm al final de l’article: Alcoraz (el més antic documentat –c. 1280-, considerat com a símbol de la dignitat reial, en qualitat de sobirà del regne d’Aragó) , Aïnsa (considerat l’escut de l’antic Aragó, amb la creu d’Arista o d’Eneko Aritza, primer rei de Pamplona i comte de Sobrarb) i Sobrarb (que representa l’antic regne de Sobrarb). Tots tres, juntament amb el senyal dels comtes de Barcelona, apareixen en l’escut modern d’Aragó.

De l’existència d’aquests escuts aragonesos diferents de l’escut de les quatre barres i de l’ús diferenciat que se’n feia en queda constància a les fonts documentals i cròniques antigues. Repassem-ne alguns exemples:

Jaume Safont explica al seu Dietari o llibre de jornades que durant les exèquies de Pere el Conestable

“E los quatre d’aquests vuit cavallers portaven quatre banderes (a)rrossegants, les dues ab armes de Cathalunya barrades d’or i vermell, e una de Sicília e l’altra blava d’Aragó ab la dita crehueta blanca”.

A la crònica de les exèquies del rei Joan II, l’any 1479, conservada a l’arxiu de Santa Maria del Mar, publicada per Josep M. D’Alòs i de Dou al Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, l’any 1924 (volum 10-11), trobem aquesta descripció:

“Dijous XXI. Foren corregudes les armes del senyor Rey D. Johan e foren 8 cavallers ells i els cavalls cuberts de forras los jinets aportaren banderes les dues ab les armes barrades de Catalunya e les altres mesclades de Navarra, Sicília e Aragó (...)”

Com diu Armand de Fluvià en el seu llibre Els quatre pals. L’escut dels comtes de Barcelona “no es tracta de negar el dret d’Aragó a portar el senyal dels quatre pals al seu escut o la seva bandera, ja que va constituir el primer territori que va procurar als comtes barcelonins un títol reial. Ara bé, pretendre, a més a més, com fan, que no és català, i que és aragonès, sembla excessiu”. Com en moltes altres qüestions de la nostra història, la controvèrsia sobre la catalanitat oaragonesitat de l’escut i de la bandera dels quatre pals, respon, ras i curt, a una intencionalitat política: la de negar la personalitat històrica i política de Catalunya. Prova fefaent d’aquest fet és, novament en paraules de Fluvià que “tret de Pellicer –que ja hem vist per quins motius ho fa-, cap historiador aragonès fins al segle XX, ha sostingut l’origen aragonès dels Quatre pals; ban al contrari, han afirmat tots la seva catalanitat (...).”

Armand Sanmamed

4 d'octubre de 2009

Bibliografia imprescindible:

- Armand de Fluvià Els Quatre Pals. L’escut dels comtes de Barcelona. Barcelona, 1996

- Caius Parellada i Cardellach “Corona d’Aragó” Denominació impròpia de l’estat català medieval. Barcelona 2002

- Armand de Fluvià “La Corona de l’escut de Catalunya”. Sabies que 41 i 42 www.histocat.cat

Escut d'Aïnsa

Escut de Sobrarb

Escut d'Alcoraz